Fa molt de temps, en un país on encara funcionaven els trens, la Marta em va passar la recepta per fer llenguado a la taronja. Em va semblar una proposta excel·lent, però com em passa sovint, vaig tenir molta mandra de fer-me aquest plat per mi sol. Així que vaig guardar la recepta a la calaixera per quan tingués l'ocasió adient.
Uns quants mesos després, tot fent el cafè de després de dinar, em va assaltar el dubte sobre la identitat del protagonista de "El llibertí", una molt recomanable obra de teatre que vaig anar a veure amb els companys de feina. Per tant, de forma natural, els hi vaig preguntar si el protagonista de dita obra era Voltaire o Diderot, estant convençudíssim que la resposta era Voltaire. Al dir-me que era Diderot, em vaig sorprendre tant que em vaig atrevir a fer una juguesca amb l'Eva i el David. Si era Voltaire em convidaven a sopar, mentre que si era Diderot era jo qui els convidava a casa meva. I en aquell moment, a més els hi vaig avançar el menú que prepararia: llenguado a la taronja de primer i els postres que volguessin del blog La Cuina de la casa. Com suposo que haureu deduït, vaig perdre la juguesca.
I finalment, aquest divendres el David i l'Eva van poder tastar els resultats del meu primer intent de fer el llenguado a la taronja. Seguint les línies generals que em va donar la Marta, el plat es faria de la següent manera:
Ingredients (3/4 persones):
3 o 4 cebes
4 llenguados
el suc de 4 taronges
vi blanc
oli
sal i pebre
Elaboració:
El punt clau és caramelitzar bé la ceba. Per fer-ho, talleu les cebes en forma de mitja lluna i tingueu preparada una cassola de fang amb oli abundant. Hi poseu tota la ceba i deixeu que es vagi fent a foc molt lent, remenant de tant en tant. La Marta em va recomanar una hora, jo m'hi vaig estar uns 3/4 perquè no vaig poder posar el foc massa baix. Com que em vaig passar amb l'oli, en cap moment se'm va assecar el sofregit, però si us passés hi podeu abocar una mica del suc de taronja, o brou vegetal o simplement aigua calenta. I si la ceba s'arribés a enganxar la podríeu desincrustar amb un bon raig de vi blanc que a més amorosirà el plat. Com que jo em vaig passar amb l'oli, vaig haver de retirar-lo a cullerades un cop vaig veure que la ceba estava feta. Així es veia la cassola just després de posar-hi la ceba:
Tot seguit vaig afegir la meitat del suc de taronja i un bon raig de vi blanc. Vaig salpebrar els llenguados posant-los a sobre de la ceba i vaig acabar regant els llenguados amb la resta del suc de taronja i un altre bon raig de vi. Tot això ho vaig posar al forn i vaig deixar que el peix es cogués. En teoria serien suficients uns 20 minuts a 200ºC, però com que el meu forn no permet controlar la temperatura, vaig deixar que anés fent vigilant-lo de tant en tant. Finalment, al cap d'uns 30/35 minuts vaig pensar que ja estava llest i vaig tancar el forn, això sí, deixant la cassola encara a dins fins al moment d'entaular-nos.
Mentre es feia la ceba, vaig preparar el primer plat: mini-pintxos de tomàquets xerri i mozzarella amb salsa pesto. La idea és molt senzilla i me la vaig copiar de la Muriel: agafes un escuradents i hi poses en aquest ordre mig tomàquet, la mozzarella i l'altre mig tomàquet. Un cop tens fets els pintxos hi poses una mica de salsa pesto per sobre. Com veieu és molt simple, però que si us agraden els ingredients us pot fer quedar molt bé. Com a curiositat deixeu-me dir que va donar la casualitat que vaig comprar el mateix nombre de tomàquets que de mini-boletes de mozzarella: pura coincidència. L'aspecte del plat era aquest:
Uns quants mesos després, tot fent el cafè de després de dinar, em va assaltar el dubte sobre la identitat del protagonista de "El llibertí", una molt recomanable obra de teatre que vaig anar a veure amb els companys de feina. Per tant, de forma natural, els hi vaig preguntar si el protagonista de dita obra era Voltaire o Diderot, estant convençudíssim que la resposta era Voltaire. Al dir-me que era Diderot, em vaig sorprendre tant que em vaig atrevir a fer una juguesca amb l'Eva i el David. Si era Voltaire em convidaven a sopar, mentre que si era Diderot era jo qui els convidava a casa meva. I en aquell moment, a més els hi vaig avançar el menú que prepararia: llenguado a la taronja de primer i els postres que volguessin del blog La Cuina de la casa. Com suposo que haureu deduït, vaig perdre la juguesca.
I finalment, aquest divendres el David i l'Eva van poder tastar els resultats del meu primer intent de fer el llenguado a la taronja. Seguint les línies generals que em va donar la Marta, el plat es faria de la següent manera:
Ingredients (3/4 persones):
3 o 4 cebes
4 llenguados
el suc de 4 taronges
vi blanc
oli
sal i pebre
Elaboració:
El punt clau és caramelitzar bé la ceba. Per fer-ho, talleu les cebes en forma de mitja lluna i tingueu preparada una cassola de fang amb oli abundant. Hi poseu tota la ceba i deixeu que es vagi fent a foc molt lent, remenant de tant en tant. La Marta em va recomanar una hora, jo m'hi vaig estar uns 3/4 perquè no vaig poder posar el foc massa baix. Com que em vaig passar amb l'oli, en cap moment se'm va assecar el sofregit, però si us passés hi podeu abocar una mica del suc de taronja, o brou vegetal o simplement aigua calenta. I si la ceba s'arribés a enganxar la podríeu desincrustar amb un bon raig de vi blanc que a més amorosirà el plat. Com que jo em vaig passar amb l'oli, vaig haver de retirar-lo a cullerades un cop vaig veure que la ceba estava feta. Així es veia la cassola just després de posar-hi la ceba:
Tot seguit vaig afegir la meitat del suc de taronja i un bon raig de vi blanc. Vaig salpebrar els llenguados posant-los a sobre de la ceba i vaig acabar regant els llenguados amb la resta del suc de taronja i un altre bon raig de vi. Tot això ho vaig posar al forn i vaig deixar que el peix es cogués. En teoria serien suficients uns 20 minuts a 200ºC, però com que el meu forn no permet controlar la temperatura, vaig deixar que anés fent vigilant-lo de tant en tant. Finalment, al cap d'uns 30/35 minuts vaig pensar que ja estava llest i vaig tancar el forn, això sí, deixant la cassola encara a dins fins al moment d'entaular-nos.Mentre es feia la ceba, vaig preparar el primer plat: mini-pintxos de tomàquets xerri i mozzarella amb salsa pesto. La idea és molt senzilla i me la vaig copiar de la Muriel: agafes un escuradents i hi poses en aquest ordre mig tomàquet, la mozzarella i l'altre mig tomàquet. Un cop tens fets els pintxos hi poses una mica de salsa pesto per sobre. Com veieu és molt simple, però que si us agraden els ingredients us pot fer quedar molt bé. Com a curiositat deixeu-me dir que va donar la casualitat que vaig comprar el mateix nombre de tomàquets que de mini-boletes de mozzarella: pura coincidència. L'aspecte del plat era aquest:
I mentre ens els menjaven, el forn mantenia l'escalfor del peix i reduïa una mica el caldo fet amb el suc de la taronja i el vi. Quan finalment, vaig treure la cassola a la taula tenia el següent aspecte:
Finalment, per postres vaig fer un intent de fer una corona de quark i xocolata, però vaig tenir problemes a l'hora d'incorporar la gelatina i no vaig respectar les quantitats. Així que em van sortir unes postres una mica estranyes però crec que prou dignes.
I així vam celebrar un sopar en honor de Dennis Diderot.
6 comentaris:
El sopar era fantàsticament deliciós, la companya molt agradable, sou uns sols...!!
:D
Quan fem una altra juguesca???
Segur que el llenguada era boníssim... I la corona, què va passar?
Qualsevol excusa és bona per fer un sopar amb els amics, oi? Fins i tot una juguesca entre Voltaire i Diderot :)
Crec que amb la corona vaig tenir diversos problemes.
El primer va ser batre la nata líquida. Bé, no va ser un problema, sinó que era el primer cop que ho feia i crec que no vaig estar prou estona batent, amb el que la nata no va augmentar massa de volum.
Després, tal com deia en l'entrada, no vaig saber com incorporar la gelatina. Vaig fer un primer intent de dissoldre una làmina de gelatina en aigua calentant-se al fogó. Vaig aconseguir dissoldre-la, però em va quedar molta aigua i vaig pensar que allò era millor no posar-ho en la base de nata. Vaig fer un segon intent dissolent una altra làmina en aigua calenta directament de l'aixeta i l'únic que vaig aconseguir va ser ablanir la gelatina. Tal com estava era impossible que es dissolgués en la nata. Així que vaig decidir prescindir de la gelatina. La conseqüència final de no posar-la crec que simplement va ser que la corona no tingués consistència i que per tant no la pogués desemmotllar.
I finalment, a l'hora de posar-hi la xocolata em va semblar que hi havia massa poca, així que en vaig fondre més, molta més (es nota que m'agrada la xocolata? :) ).
El resultat de tot plegat va ser una mena de crema bastant sòlida, en que les dues capes estaven perfectament separades (la blanca i la negra de xocolata) i en què es notava massa el gust de la xocolata. Però com que aquesta era bona, crec que el postre va ser també prou gustós.
Ostres! Quants problemes :)
Pel tema de la nata... Saps que la nata de muntar ha de ser del 35% de matèria grassa, oi? (la nata per cuinar no serveix). Amb què la bats? A mà? Jo aconsello les varilles elèctriques del túrmix, és més fàcil. I sempre freda de la nevera!!!
Per la gelatina... és sufucient un rajolí d'aigua quasi bullint (fins i tot, pots reservar una mica de nata, escalfar-la al micro i desfer-hi la gelatina). Amb l'aigua calenta de l'aixeta no es dissol, no està prou calenta...
I la xocolata... et vas passar :) Encara que t'agradi, no n'has d'abusar... ;)
Però com que l'important és el gust... A mi també em va costar una mica desemmotllar, però és igual, estava boníssim! :)))
Jajajaja
ens vam menjar la "corona", que en realitat era més un braç de gitano, a cullerades enmig de la taula...!!
Era molt bona. :)
Gràcies pel consells Gemma ! Pel pròxim cop ja se com incorporar la gelatina !!
Ara tindré el dubte de si intentar repetir la corona a veure si em surt millor, o atrevir-me amb un altre del meravellosos postres del teu blog :)
Publica un comentari a l'entrada