Mandonguilles de carbassó

Amb ganes de preparar un dinar de dissabte que no fos la típica amanida o el típic plat de pasta amb verdures, vaig agafar el meu llibre de receptes gregues i vaig anar girant full rere full fins a trobar un plat que em vingués de gust i que no fos massa difícil ni llarg de preparar: les mandonguilles de carbassó.

Ingredients (4 persones):
500g de carbassó
1 ceba
1 o 2 dents d'all
1 ou
100 g de formatge feta
Pa ratllat
Farina
Anet i caiena
Oli d'oliva, sal i pebre

Preparació:
Ben senzilla. Es ratllen la ceba, els alls i el carbassó i es posen en un bol. Es talla el formatge a daus ben petits i s'afegeix en el bol juntament amb l'ou, la caiena, l'anet i 2 o tres cullerades de pa ratllat. Es barreja tot, es salpebre i es va afegint farina (i/o més pa ratllat) fins a aconseguir una massa més o menys consistent que es pugui treballar i donar una mínima forma. Es preparen les boles de les mandonguilles amb aquesta massa (amb l'ajuda de dues culleres és més fàcil) i es fregeixen en oli fins que quedin ben doradetes.

En la recepta original enlloc de caiena hi posen una guindilla i dels 100g de formatge, 50 son de feta i 50 de kefalotiri. Potser es podria fer substituint el kefalotiri per parmesà, però posant només feta ja queda prou bo. I per acompanyar, el llibre recomana tzatzíki però com que no teniem iogurt grec vam decidir fer una amanida verda amb enciam, canònges, pebrot verd, pastanaga i poma, i va resultat un acompanyament ben fresc i lleuger i jo crec que molt adequat.

Vet aquí el resultat:

Tomàquets a la papillot

Aquesta és una recepta d'aquelles que se'n diu resultones. Una bona inversió de temps, vaja, ja que el quocient gust/temps és força major d'u. Perdoneu-me, és veritat, això és una frikada. Però continueu llegint si us voleu convertir en el Ferran Adrià del veïnat.

Anem doncs a veure què cal per triomfar:

Llista de la compra

- Un tomàquet per persona
- Formatge mozzarella o similar.
- Olives negres.
- Oli d'oliva del bo.
- Orenga i/o altres herbes aromàtiques.
- Paper d'alumini, també conegut com a paper de plata.

--Preparació--

Primer de tot es posa el forn a escalfar, a uns 180 graus centígrads. S'agafen els tomàquets i es tallen a rodanxes i es posa cada rodanxa sobre un tros de paper de plata. Sí, és cert, és MOLT POC ecològic. Però a qui li importa el medi ambient quan a taula t'esperen fans incondicionals del teu menjar? Seguim: s'agafa la mozzarella i es talla en rodanxes (en el cas que l'hagueu comprat en bola, cosa que jo us recomano). Es posa cada rodanxa sobre el tomàquet o, si heu comprat la mozzarella ratllada, espargiu el formatge a sobre. Seguidament poseu les olives negres a sobre (jo les vaig tallar per la meitat perquè desprenguessin més el seu sabor) i li poseu l'orenga. Només us queda ruixar el tomàquet amb formatge amb olives i orenga amb un bon raig d'oli d'oliva i, seguidament, abans de que us vinguin ganes de menjar-vos-ho tot, tancar el paper de plata curosament per fer "farcellets" . És important que estiguin ben tancats i que no regalimin, que sinó perden tota la gràcia.

Per últim, poseu els farcellets al forn i us espereu fins que s'inflin. Sí, sí, de veritat que s'inflen. Algú altre explicarà quins vapors són els que ho provoquen. És llavors que podeu apagar el forn, posar els farcells en plats i servir.

És important mirar la cara dels comensals quan obrin els farcells i els hi arribi l'olor deliciosa. Aquest moment serà el vostre moment de glòria.

Com a curiositat, crec que aquest plat és d'origen grec però amb formatge feta. També és molt bo amb aquest formatge i per cert, que no ho he dit, aquest és un primer plat lleuger. Ideal per sopar.

Rotllets d'albergínia

Enrotllats d'albergínia, o com en diem sempre en català incorrecte, rullitus d'esbargínia.

A l'Ikea cada dia hi venen més coses i més variades. I entre altres coses, per un euro i mig, un llibre de cuina vegetariana. Que dius, som gaire de llibres de cuina? No. Som gaire vegetarians? Menys. Però a lo tonto, piques, i cap al sac aquell groc.

I ja que el teníem, l'Esteve es va animar, i em va cuinar això.

Llista de la compra (per a quatre):
-el llibre de l'Ikea no cal perquè per això fem el blog.
-2 albergínies grosses
-1 llauna d'olives negres
-formatge de cabra del de rulo (sabeu?)
-1 o 2 cebes tendres
-avellanes (unes quantes)
-llimona

I les obvietats
-pebre
-sal
-oli
-julivert o el que us agradi de posar.

Agafes ceba tendra, i la talles petitona. Agafes unes olives negres, i també les talles petitones. Les avellanes les trenques a trossets com puguis (si tens una mà de morter i morter has triomfat, si no, et toca fer el mec com a nosaltres amb la fusta i una tassa ben pesada). Ho barreges tot en un bol, i li poses el formatge de cabra, també trossejat, i barreges. Ara les espècies i la llimona: pell ratllada de mitja llimona, i el que t'agradi, sal, pebre, una mica d'oli bo, julivert... si ets el Tito, salsa de soja, etcètera.

Un cop tens tota la barreja, ho deixes que reposi una miqueta mentre talles i fregeixes l'albergínia. Cal tallar-la a llesques longitudinalment (m'explico?), amarar-les d'oli i fregir-les. Un cop fregides queden flexibles, clar. Llavors és el moment d'enrotllar els enrotllats amb la barreja a dintre. L'escuradents ajuda a que no se t'escampi tot i realment semblin rullitus.

Boníssim, en serio.

Albergínies farcides de coses molt bones

Amics, amigues:

M'estreno en aquest bloc amb una recepta "verda", cosa que venint d'un carnívor com jo, vol dir que és una recepta molt i molt bona. O més. La recepta original se la va inventar ma mare (almenys la versió que explico) i és de fàcil reproducció, amb l'afegit que és força oberta i àmpliament modificable. És un primer plat força contundent que us deixarà força tips. Per tant convé combinar-lo amb un segon plat lleuger o amb uns entrants.

Però anem al gra, us poso la llista d'ingredients:

Llista de la compra: Albergínies farcides (6 persones)

- 3 Albergínies (mitja per persona)

- 2 Pebrots verds

- 2 Cebes

- Xampinyons (varis... uns 10)

- Pernil salat o xoriço

- Formatge rallat

- Sal

-- Preparació --

Agafeu les albergínies i les talleu per la meitat (seguint el semieix major). Seguidament les buideu anant amb molt de compte de no trencar-les. Un cop les tingueu buides, poseu una olla a bullir amb una mica de sal. Quan l'aigua bulli hi tirareu les "closques" de les albergínies i les deixareu poc temps, uns 5 minuts. La gràcia és bàsicament que s'estovin, pel que abans de treure-les podeu mirar si ho estan o no.

Paral·lelament a tot això cal que talleu a trossets molt petits (però que no quedi puré) la ceba, l'interior de l'albergínia, el pebrot, els xampinyons i el pernil salat (o succedani). Poseu a sofregir la ceba en una paella amb oli. Quan ja estigui dorada li tireu l'albergínia i aneu remenant poc a poc. Poseu-li una mica de sal. És recomanable utilitzar un foc no molt alt, que sinó se us pot cremar la ceba o l'albergínia. Al cap d'una estona, quan l'albergínia s'hagi fet una mica, li aboqueu el pebrot verd i seguiu remenant per homogeneïtzar bé la barreja. Uns minuts després li aboqueu els xampinyons i seguidament el pernil salat.

Si tot va bé, els ingredients s'estaran fregint a foc lent en la seva pròpia substància i deixarà anar una olor molt i molt bona. En aquest precís moment, quan estigueu a punt de menjar-vos-ho directament de la paella, apagueu el foc i procediu a omplir les closques que ja teniu estovades amb la barreja. És probable que tingueu tot de veïns picant a la porta i demanant-vos que els deixeu entrar, però sigueu durs i no els hi feu cas que us heu de concentrar en el penúltim pas: cobrir les mitges albergínies amb formatge ratllat. El plat ja està cuinat, l'únic que us queda és posar-ho a gratinar i després emplatar. Tindreu l'èxit assegurat, de debò.

Personalment, només he fet la recepta una vegada i crec que em va sortir força bé. Almenys les persones a qui els hi vaig cuinar m'han insistit vàries vegades que ho torni a fer. Jo la veritat és que en tinc ganes, però abans caldrà reforçar la porta d'entrada dels veïns, els quals des d'aleshores em miren amb una cara barreja d'ira i de fascinació.

Per cert, l'albergínia de la foto no és la que vaig fer jo, aquesta porta tomàquet ratllat crec. Com us he dit, la recepta és variable, pel que podem crear un concurs d'albergínies farcides!

Que aprofiti!

Rap amb pèsols i picada de ceba

El primer que hauria de dir és que el nom d'aquesta recepta me l'estic inventant tot i que està extreta d'un llibre famós de receptes el nom del qual ara no recordo. En tot cas, com us podeu imaginar, el plat consisteix bàsicament en rap, pèsols i un sofregit/picada de ceba. La història del plat és ben senzilla: la Cesca i la Noemí ens van convidar a dinar a l'Esteban i a mi aquest dissabte passat (i a més gent que van refusar l'oferta) i quan vàrem arribar a casa la Cesca mig plat ja estava fet. A partir d'aquell moment vam cuinar de forma més o menys comunitaria: jo remenava la ceba al foc, la Noemí preparava la picada d'alls, la Cesca exercia de comandant en cap donant ordres i controlant el temps i l'Esteban s'encarregava que a ningú se li quedés la gola seca. Total, que no conec tots els detalls del plat, així que espero que tant la Cesca com la Noemí subsanin amb els seus comentaris els errors que segur que cometré.

Ingredients (quantitats a gust del consumidor):

rap
pèsols
cebes
tomàquets
alls
safrà
farina

Elaboració:

Primer de tot s'ha d'enfarinar el rap i passar-lo per la paella per dorar-lo. Mentrestant es tallen les cebes en trossos ben petits i es pel·len els tomàquets al mateix temps que se li treuen les llavors (nosaltres com que estàvem mandrosos simplement vàrem ratllar els tomàquets). Amb part de l'oli que hem usat per dorar el peix preparem una paella gran per anar sofregint la ceba a foc lent. I en paral·lel anirem bullint els pèsols. Quan la ceba ja estigui a punt afegim el tomàquet (amb una mica de sucre per treure l'acidesa) i deixem que vagi fent-se tot remenant perquè res no s'enganxi. Al cap d'una estona afegim un parell o tres de gots d'aigua i una cullerada de farina per espesseir-ho tot i continuem barrejant. Quan veiem que està fent xup-xup hi tirem la picada que haurem preparat amb els alls, l'oli i unes tires de safrà (i alguna cosa més?) i continuem remenant. Si veiem que la "salsa" resultant se'ns redueix hi afegim més aigua i rectifiquem de sal. Finalment afegim el rap intentant que quedi ben cobert per la ceba i quan ja estigui quasi fet hi posem els pèsols. Ho deixem al foc uns instants més i llest per menjar !

Va resultar un plat i una tarda excel·lents, gaudint del bon menjar, del bon vi i de la bona companyia.

Orada a la sal

Aquest és realment un plat molt senzill de fer, que dóna molt poca feina i que fins ara he aconseguit que em surti prou bé. Aquí va com el vaig preparar aquest passat dimecres.

Ingredients (per dues persones):
1 orada d'entre 250 i 400 g
2 kg de sal gorda (no usar sal de la normal !)
un xic d'aigua

El primer que s'ha de fer és posar una base de sal cobrint la safata en què farem l'orada. A continuació hi col·loquem l'orada (al comprar-la haurem especificat que la volem per fer-la a la sal i així ja ens la prepararan com toca) i cobrim completament el peix amb la resta de la sal gorda. És important que no quedi cap part sense cobrir, bé, la cua potser no cal. I finalment tirem unes gotes d'aigua a sobre de la sal cobrint el peix. Tot plegat ho posem al forn, a intensitat mitjana i el deixem fer entre 30 i 40 minuts. Ho retirem i a servir els plats !

Aquest cop vaig acompanyar l'orada amb una amanida d'aquestes ja preparades perquè no tenia massa temps per cuinar, però si en teniu, un bon primer plat per acompanyar el peix és l'hummus de cigrons (el d'alberginia segur que també queda molt rebé ;-)).

En principi el problema principal de fer l'orada a la sal és que aconseguim un peix massa sec. De les tres o quatre vegades que ho fet sempre m'ha quedat prou bé, així que si seguiu aquesta senzilla recepta crec que us puc garantir un bon èxit final. I si se us queda seca, acompanyeu-ho amb un bon vi blanc i fresquet i els comensals aviat s'oblidaran de com està el peix :-).

Truita de patates

Segurament us sorprendrà però tot i que he fet receptes relativament difícils o si més no, especials (tartiflette, llenguado a la taronja, cremes gregues...), mai abans havia fet una truita de patates. Així que aprofitant les patates que em van sobrar de la tartiflette m'he decidit a provar de fer-me una truita. I aquí va la manera en què ho he fet:

Ingredients:
3 patates petites/mitjanes
2 ous
1 ceba i sal

Primer de tot he pelat les patates i les he tallat a làmines bastant primes. A continuació he tallat la ceba a trossos ben petits i tot plegat ho posat en una paella amb abundància d'oli ben calent. Hi he posat la sal i he anat removent amb la cullera de fusta fins que les patates estiguessin gairebé a punt. En aquest moment ho he retirat tot del foc posant-ho en un bol fons on ho he barrejat amb dos ous que prèviament havia batut. Ho he barrejat ben barrejat i ho he tornat a posar a la paella que ara només tenia un ditet d'oli. He baixat el foc al mínim i he deixat s'anés fregint la part de sota. Quan he vist que ja estava bastant torradeta li he donat la volta amb l'ajuda d'un plat gran i he acabat de fer l'altra cara de la truita (tot plegat una mica a ull). I ja està ! Visualment crec que té un bon aspecte, a veure si demà quan me la mengi descobreixo que el gust és igual de bo.

Cremes gregues

Com que soc molt mandrós no acostumo a cuinar-me receptes noves per mi sol, així que sempre que puc convido els amics a casa per fer-los servir de conillets d'indies. Aquest cop l'excusa era que des de principis de desembre no veia ni al Marc ni a la Maite. Dit i fet. Un mail ràpid i el sopar ja estava organitzat per aquest passat dissabte amb ells dos, el Pascu i l'Esteban. El menú? El segon plat estava clar: tartiflete amb el Reblochon que la setmana passada havia comprat a Grenoble. I de primer vaig decidir fer un parell de cremes gregues del meu llibre de receptes d'aquest pais. Vet aquí les receptes:

Crema de iogurt amb all i cogombre (Tzatzíki):
Iogurt grec (300g)
1 cogombre
1 dent d'all
Anet (en castellà eneldo)
Suc de mitja llimona
Oli, sal i pebre

Primer de tot es pela el cogombre i es ratlla deixant-lo escòrrer durant uns 10 minuts per tal de treure'n el màxim d'aigua. L'aboquem en un plat i ho barregem amb el iogurt i l'anet al gust. Tritureu la dent d'all (si us agrada fort feu-ne servir més) i l'incorporeu a la crema juntament amb l'oli, el suc de llimona i el pebre. Es barreja tot bé i es deixa en la nevera. Ara m'adono que no vaig posar-hi sal però tampoc la vaig trobar a faltar, així que vosaltres mateixos.

Crema de feta i pebrot vermell (Jtipití):
1 pebrot vermell
Formatge feta (200g)
Pebre de cayena
Oli i sal

Netegeu el pebrot i feu-lo al forn fins que estigui tendre. El deixeu reposar per no cremar-vos els dits i li traieu les llavors i la pell. Ho tritureu ben triturat i hi afegiu el formatge feta ben esmicolat, l'oli, la sal i el pebre de cayena. Un cop ho heu incorporat tot seguiu triturant fins que us quedi ben cremós i ho reserveu també a la nevera.

Com veieu són receptes molt fàcils de fer i que acompanyades de pa de pita calent us faran triomfar a la taula (si a tothom li agraden els ingredients de les receptes, que havent-hi formatge i pebrot no serà evident.... ;-) ). I com sempre que faig un sopar, alguna esdeveniment curiós havia de passar. Aquest cop va ser amb el vi. Pel matí, a l'anar a comprar tots els ingredients vaig comprar una ampolla de vi negre D.O. del Penedès que tenia bastant bona pinta i un preu raonable. Més tard, l'Esteban em va trucar per veure que portava al sopar i vam decidir que comprés una altra ampolla de vi. La casualitat va fer que sense saber-ho acabés comprant exactament la mateixa marca de vi que jo havia triat pel matí. Entre els centenars d'ampolles que tots dos podíem haver triat vam acabar fent la mateixa elecció, que per cert va resultar ben bona.

Llenguado a la taronja en honor a Diderot

Fa molt de temps, en un país on encara funcionaven els trens, la Marta em va passar la recepta per fer llenguado a la taronja. Em va semblar una proposta excel·lent, però com em passa sovint, vaig tenir molta mandra de fer-me aquest plat per mi sol. Així que vaig guardar la recepta a la calaixera per quan tingués l'ocasió adient.
Uns quants mesos després, tot fent el cafè de després de dinar, em va assaltar el dubte sobre la identitat del protagonista de "El llibertí", una molt recomanable obra de teatre que vaig anar a veure amb els companys de feina. Per tant, de forma natural, els hi vaig preguntar si el protagonista de dita obra era Voltaire o Diderot, estant convençudíssim que la resposta era Voltaire. Al dir-me que era Diderot, em vaig sorprendre tant que em vaig atrevir a fer una juguesca amb l'Eva i el David. Si era Voltaire em convidaven a sopar, mentre que si era Diderot era jo qui els convidava a casa meva. I en aquell moment, a més els hi vaig avançar el menú que prepararia: llenguado a la taronja de primer i els postres que volguessin del blog La Cuina de la casa. Com suposo que haureu deduït, vaig perdre la juguesca.

I finalment, aquest divendres el David i l'Eva van poder tastar els resultats del meu primer intent de fer el llenguado a la taronja. Seguint les línies generals que em va donar la Marta, el plat es faria de la següent manera:

Ingredients (3/4 persones):
3 o 4 cebes
4 llenguados
el suc de 4 taronges
vi blanc
oli
sal i pebre

Elaboració:
El punt clau és caramelitzar bé la ceba. Per fer-ho, talleu les cebes en forma de mitja lluna i tingueu preparada una cassola de fang amb oli abundant. Hi poseu tota la ceba i deixeu que es vagi fent a foc molt lent, remenant de tant en tant. La Marta em va recomanar una hora, jo m'hi vaig estar uns 3/4 perquè no vaig poder posar el foc massa baix. Com que em vaig passar amb l'oli, en cap moment se'm va assecar el sofregit, però si us passés hi podeu abocar una mica del suc de taronja, o brou vegetal o simplement aigua calenta. I si la ceba s'arribés a enganxar la podríeu desincrustar amb un bon raig de vi blanc que a més amorosirà el plat. Com que jo em vaig passar amb l'oli, vaig haver de retirar-lo a cullerades un cop vaig veure que la ceba estava feta. Així es veia la cassola just després de posar-hi la ceba:

Tot seguit vaig afegir la meitat del suc de taronja i un bon raig de vi blanc. Vaig salpebrar els llenguados posant-los a sobre de la ceba i vaig acabar regant els llenguados amb la resta del suc de taronja i un altre bon raig de vi. Tot això ho vaig posar al forn i vaig deixar que el peix es cogués. En teoria serien suficients uns 20 minuts a 200ºC, però com que el meu forn no permet controlar la temperatura, vaig deixar que anés fent vigilant-lo de tant en tant. Finalment, al cap d'uns 30/35 minuts vaig pensar que ja estava llest i vaig tancar el forn, això sí, deixant la cassola encara a dins fins al moment d'entaular-nos.

Mentre es feia la ceba, vaig preparar el primer plat: mini-pintxos de tomàquets xerri i mozzarella amb salsa pesto. La idea és molt senzilla i me la vaig copiar de la Muriel: agafes un escuradents i hi poses en aquest ordre mig tomàquet, la mozzarella i l'altre mig tomàquet. Un cop tens fets els pintxos hi poses una mica de salsa pesto per sobre. Com veieu és molt simple, però que si us agraden els ingredients us pot fer quedar molt bé. Com a curiositat deixeu-me dir que va donar la casualitat que vaig comprar el mateix nombre de tomàquets que de mini-boletes de mozzarella: pura coincidència. L'aspecte del plat era aquest:

I mentre ens els menjaven, el forn mantenia l'escalfor del peix i reduïa una mica el caldo fet amb el suc de la taronja i el vi. Quan finalment, vaig treure la cassola a la taula tenia el següent aspecte:

Finalment, per postres vaig fer un intent de fer una corona de quark i xocolata, però vaig tenir problemes a l'hora d'incorporar la gelatina i no vaig respectar les quantitats. Així que em van sortir unes postres una mica estranyes però crec que prou dignes.

I així vam celebrar un sopar en honor de Dennis Diderot.